El problema de la contaminació és més seriós del que sembla. Tot i que els productes químics tòxics són invisibles, la seva presència representa una gran amenaça: una exposició aguda pot provocar la mort o una malaltia greu. L’exposició a llarg termini a aquestes substàncies pot augmentar el risc de trastorns del desenvolupament i de la reproducció, alteracions del sistema immunitari i endocrí, deteriorament de la funció del sistema nerviós i desenvolupament de certs tipus de càncer.

Els productes químics tòxics poden incloure additius utilitzats per millorar el rendiment dels plàstics, certs metalls i dissolvents, a més de plaguicides i fertilitzants. Les substàncies químiques es filtren als productes i poden infiltrar-se a les fonts d’aigua i anar a parar al mar com a deixalles, la qual cosa contamina l’aigua potable i enverina les espècies animals.

A més de les repercussions mediambientals i de salut pública, aquests productes químics tenen costos socials i econòmics. Hi ha una sèrie de productes químics sintètics perillosos, que són especialment preocupants i que s’utilitzen actualment en els productes quotidians. Entre d’altres, són els següents:

• Substàncies químiques molt persistents i molt bioacumulables (mPmB), que es descomponen lentament o que no es descomponen, i que s’acumulen en el teixit gras dels organismes vius. Es troben en concentracions més elevades en els nivells més alts de la cadena alimentària.
• Substàncies químiques disruptores endocrines (DE), que interfereixen en els sistemes hormonals dels animals i els humans.
• Substàncies químiques que provoquen càncer o problemes reproductius, o danyen l’ADN, etiquetats com a cancerígens, mutagènics o tòxics per a la reproducció (CMR).

L’ús generalitzat de productes químics planteja un repte a l’hora de desenvolupar sistemes de regulació i gestió. El procés per establir la regulació és llarg i complex. En la majoria dels casos, les substàncies químiques tòxiques no estan ben regulades o controlades per protegir la salut humana i el medi ambient fins que el dany no s’ha produït, moment en què la indústria química llança al mercat una nova substància química no provada i el procés de regulació comença de nou. L’eliminació progressiva de productes químics perillosos sense substituir-los per altres d’alternatius que tinguin propietats similars sense impactes negatius constitueix un repte important. Els acords d’eliminació gradual són sovint voluntaris i no s’hi acullen tots els fabricants rellevants. A més, solen contenir una gamma àmplia d’exempcions.

La responsabilitat del procés de descontaminació és un altre àmbit controvertit. Els costos de descontaminació són extremadament cars i comporten processos extensos. Un exemple és l’esforç per eliminar els bifenils policlorats (BPC), que es van produir en grans quantitats entre 1930 i 1980. A finals de la dècada de 1960, van començar a aparèixer intoxicacions per exposició a BPC. Tot i que el Conveni d’Estocolm exigeix a les parts que eliminin progressivament l’ús de BPC l’any 2025 i en garanteixin l’eliminació l’any 2028, molts països necessiten recursos i suport tècnic i financer per poder complir aquests compromisos. Aquests escenaris requereixen esforços i recursos continus dedicats a la prevenció. La capacitat de reduir i evitar els productes químics nocius és fonamental per protegir la nostra salut i el medi ambient.

L’economia circular ha de tenir en compte l’ús de productes químics, especialment pel que fa a la reutilització i el reciclatge de materials. En el cas dels plàstics, només hi ha un petit percentatge de productes de plàstic que es poden reciclar eficaçment en un «circuit tancat» a causa dels nivells d’additius químics tòxics que s’utilitzen. La consideració de les substàncies químiques nocives en l’avaluació del cicle de vida és relativament nova i és un àmbit que cal explorar. Cal continuar i millorar la conscienciació perquè les normatives internacionals i nacionals promoguin una transició segura cap a l’economia circular.

La ciència, el món acadèmic i la innovació tenen un paper essencial en aquesta transició. Calen coneixements per revertir el buit existent d’informació clara pel que fa a la seguretat dels productes químics dels plàstics. És urgent reforçar la prevenció basada en el coneixement de la gestió dels riscos dels productes químics al llarg del cicle de vida per tal de reduir els riscos per a la salut humana i els ecosistemes. A més, cal identificar alternatives adequades als productes químics tòxics que siguin capaces d’aconseguir les mateixes prestacions en les aplicacions, sense alterar altres funcions, propietats o processos.

Hi ha una gran diversitat d’eines polítiques voluntàries i obligatòries per animar les empreses a desenvolupar i utilitzar substituts més segurs, com ara: l’educació, les adquisicions, les llistes de productes químics preocupants, l’etiquetatge ecològic, la recerca i desenvolupament de substituts més segurs, i els requisits d’eliminació gradual de productes químics. El sector químic és estratègic i, si avança cap a la sostenibilitat, podria ser essencial per al desenvolupament sostenible i la competitivitat del país, ja que la seva activitat té repercussions en altres sectors.